jueves, 25 de octubre de 2012

¿Por qué no investiga el periodismo deportivo?


Desde hace unos años tengo la enorme satisfacción de participar en el Master de Periodismo Deportivo de la Universidad Internacional de Catalunya. Mi función consiste en impartir un curso sobre radio deportiva, una tarea apasionante que me ayuda a estar revisando constantemente las claves del oficio para dar respuesta a cuestiones que los estudiantes y yo mismo nos planteamos. Una de ellas es ¿por qué no investiga el periodismo deportivo?

Esta pregunta da título a una interesante reflexión del periodista argentino Ezequiel Fernandez Moores. A continuación, destaco algunas frases de su texto:

  • Alguien dijo alguna vez que las misiones de la prensa eran tres (informar, educar, entretener) y que informar es comprometido, educar es aburrido y solo nos queda entretener.


  • El periodismo deportivo casi fue concebido inicialmente para entretener. Un show para aliviar las noticias más duras de la política y la economía.  Y que precisa sí o sí del ídolo. El ídolo tiene ráting, vende zapatillas, es apolítico y, en general,  no cuestiona. Además, es renovable.


  • La prensa precisa del ídolo más que los niños. Si no surge un nuevo ídolo, lo inventamos. Para tener sus palabras y sus imágenes hay que negociar con agentes, representantes, relacionistas públicos y corporaciones de la industria. Eso no es periodismo. Es márketing.


  • Los periodistas estamos invictos. Tenemos la ventaja de hablar siempre con el resultado puesto. Vendemos primero resaltando la épica. Y, si estalla el escándalo, moralizamos luego hablando de ética.


Enlace al texto completo:  http://bit.ly/RUZGzV

domingo, 22 de julio de 2012

Narració de la cerimònia inaugural del Jocs Olímpics de Barcelona'

L'any 1992, quan estava treballant a Catalunya Ràdio, em van encarregar fer la narració de la cerimònia inaugural dels Jocs Olímpics de Barcelona. Vaig ser molt afortunat. De fet, mai he tornat a tenir la mateixa sensació que aquell dia a l'estadi olímpic. Mai m'he emocionat tant. En general, marco una distància, tal com fan els metges amb els seus pacients, i procuro controlar les meves emocions perquè prefereixo pensar en l'oient que m'escolta que en l'aficionat que porto dins.

A continuació, un fragment de la cerimònia inagural dels Jocs de Barcelona que correspòn al moment en què Epi fa l'últim relleu i entrega la flama a l'arquer Antonio Rebollo perquè encengui el pebeter.

Audio: Epi entrega la flama a Rebollo  



viernes, 20 de abril de 2012

Bendito clásico

El Barcelona y el Madrid transitan por vías paralelas hasta que llega un día en el que se cruzan y se enfrentan en un partido de grandes excesos. No hay mesura cuando el clásico está a la vista. Se cumple un año de aquella serie de cuatro partidos –uno de Liga en el Bernabéu, la final de Copa en Valencia y los dos de la Champions– que desencadenó un debate sobre la conveniencia o no de que hubiera tanto clásico. Fue algo inédito. Y también muy provechoso porque constatamos que el relato del clásico no tiene fin, ni que se programe uno cada tres días. Así, en aquellos quince días de primavera tuvimos a Pepe de medio centro, el gol de Ronaldo en la prórroga, el puto amo de Guardiola y el regreso de Abidal tras su enfermedad. El clásico tiene una liturgia que se elabora partido a partido. Nada se repite. Todo es distinto. En cada encuentro ocurre algo diferente, fuera y dentro del campo. La cola de vaca de Romario, el regreso de Figo a Barcelona, Raúl mandando callar al Camp Nou, y el Guindi aplaudiendo a Ronaldinho son episodios de la historia reciente. Pero hubo muchos más. Y los que habrá. Mañana mismo se anuncia un nuevo y apasionante capítulo.

martes, 29 de noviembre de 2011

Puyal entrevistado por De la Morena

José Ramón de la Morena entrevista Joaquim Maria Puyal en el programa El Larguero de la Cadena Ser. La entrevista coincide con la publicación de "La realidad inversa", la versión en castellano de "Aicnalubma", el libro de Puyal sobre los medios de comunicación.

miércoles, 23 de febrero de 2011

I després de 100 partits, Guardiola renova

D’aquest primer centenar, 79 els ha guanyat, 14 els ha empatat i només 7 els ha perdut. Amb Guardiola com a entrenador, el Barça ha superat sempre al Madrid. I encara més, ha arribat a sumar 16 victòries seguides, entre altres records que podríem continuar enumerant. Però no es tracta d’aixecar un acte notarial amb el palmarès del tècnic de Santpedor. En la meva opinió, el més valuós és la seva capacitat per liderar l’equip seguint un ideari.

“Si fos per mi renovaria de mig any en mig any”, va dir en Pep. Aquestes paraules sobre la seva renovació, que avui ha firmat en presència del president del Barcelona, amb llum però sense taquígrafs, son una mostra clara d’una manera particular de fer. Així, gestions com renovar, es fan d’ofici. I no cal dir res més. De fet, per què fa falta un contracte?, es deu preguntar.

Guardiola ha assolit un status inabastable per a la majoria dels entrenadors, els quals son esclaus del marcador. Precisament, ell mateix va estar a punt de perdre el poc crèdit que tenia quan va agafar l’equip, atès que no va guanyar els dos primers partits (Numancia i Racing). Aquella decepció inicial es va transformar en entusiasme i avui els barcelonistes li fan confiança. Per això, Pep Guardiola pot decidir si renova per sis mesos o per si anys.

Enguany, Guardiola és el garant d’una gran obra edificada segons una doctrina, uns cànons. Però tampoc no és adient deixar que el pes de tot el club recaigui sobre les seves espatlles. És un repte per tots barcelonistes vetllar perquè res del que s’ha construït es faci malbé.

martes, 22 de febrero de 2011

Sobre la nova posició de Busquets

Sergio Busquets aprèn ràpid. En menys de tres temporades al primer equip del Barça, Busquets ha fet un màster en gestió integral del mig centre. Consolidat com un dels millors del món a la seva posició, ara té un nou repte: adaptar-se a jugar de defensa. Contra l’Athletic ho va fer prou bé.

La lesió de Puyol i el plantejament que va fer Joaquin Caparrós, amb Llorente com a únic davanter, van provocar que Guardiola decidís situar Busquets a la defensa. La seva funció consistia en ajudar Piqué i Abidal al darrera i sortir a l’atac per la banda esquerra.

Titular habitual, Guardiola el té en la màxima consideració i no dubte a reservar-lo per les grans ocasions. No el va posar contra l’Sporting per tenir-lo descansat per jugar contra l’Arsenal. I contra l’Atheltic. I ves a saber si el tornarà a posar al darrera contra els gunners.

Situar Busquets a la defensa no és només una solució puntual per cobrir una baixa o per atacar a un equip que planteja el partit amb la idea d’esperar al Barça i sortir a la contra, com fa habitualment l’Athletic. També és una forma de crear una vacant per un altre migcampista, ja sigui Mascherano o Keita. O Cesc. Cesc Fàbregas.

miércoles, 16 de febrero de 2011

A propòsit de la retirada de Ronaldo

El trident que tenia Brasil quan va guanyar el Mundial de Corea i Japó estava integrat per Ronaldo, Ronaldinho i Rivaldo i era conegut com la triple R. Posar sobrenoms és una pràctica habitual a la premsa. Així, quan Rivaldo va sortir de l’equip brasiler, la triple R va donar pas a la dupla Ro-Ro: Ronaldo i Ronaldinho. Ara parlem d’aquest parell, però no oblidem mai del tot Rivaldo, un puntal de la selecció que va aixecar la Copa del Món del 2002.

Pels brasilers, Ronaldo era Ronaldinho. El diminutiu era molt apropiat, atès que va debutar amb 17 anys. Quan es va fer més gran va fitxar pel Barça, i només li van canviar el nom després del cèlebre gol que li va marcar al Compostela. L’extraterreste, li van començar a dir. Més endavant, quan va anar a l’Inter de Milà, els italians el van batejar com Il fenomeno. Ara parlem de Ronaldo Nazario de Lima.

Ronaldo mai ha jugat tan bé com l’any que va estar al FCBarcelona. Va ser memorable. Aquella temporada, la primera del post cruyffysme, el Barça tenia Sir Bobby Robson a la banqueta, Ronaldo, Figo (mai ha jugat tan bé com quan va estar al Barça), Guardiola, Luis Enrique i Giovanni, entre altres. Els blaugrana van guanyar la Supercopa, la Copa i la Recopa, precisament amb un gol de Ronaldo a la final.

Ronaldo havia arribat al Barça l’any 1996. Igual que Romario, dos anys abans, procedia d’Holanda. O Baxinho, un jugador de dibuixos animats, segons va encertar a dir Jorge Valdano, sortia al camp i semblava que no hi era, però quan agafava la pilota et podies esperar qualsevol jugada impossible. Una cua de vaca, per exemple.

Ronaldo va fer 34 gols a la lliga, al Barça. Romario en va marcar 30. Aquella temporada, 93-94, el Barça va guanyar la Lliga i va perdre la Copa d’Europa. “Ells tenen a Desailly i nosaltres a Romario”, havia dit Johan Cruyff abans de la final d’Atenes contra el Milan.

Ronaldo i Romario s’assemblaven com un ou i una castanya, però tots dos van jugar de 9 amb la samarra blaugrana. Com hauria anat si haguessin jugat plegats? Qui és millor? A l’espera de trobar una resposta convincent, veiem que enguany el Barça juga amb un 9 fals.

P.S.: No m’han agradat mai les burletes que se li han fet a Ronaldo sobre el seu pes. Ni que sigui Lula da Silva, que amb aquest tema es va passar de la ratlla.